Monday, December 5, 2011

REALITY BITES: HIVERN AL PASSEIG










Publicat a www.paseodegracia.com   13.01.2012I és que desembre, no és ni novembre, ni gener, és desembre. D´això vaig adonar-me´n anys enrere, i  aquest és un dels grans inconvenients del Passeig: si pots, al desembre, fot el camp. 
Per què?Desembre és el mes de la humitat, de la pluja i del fred, un cúmul de circumstàncies que es converteixen en despropòsits quan un viu en una casa no apta per a la humitat, la pluja ni el fred: sostres de tres metres, finestres de fusta , vidres del 1910, una calefacció que per tradició no s'encén fins al gener i una xemeneia que ni el novio de la Mary Poppins desembossa, fan de viure al Passeig una tortura. Puc assegurar que durant aquest mes és habitual passar més fred dins de casa que fora.
És per això que algunes escenes com ara sopar al sofà veient la tele mentre t´escalfes les mans dins la torradora, posar la butaca de llegir a la cuina per aprofitar la calor del forn, llevar-te a mitjanit per cobrir amb tovalloles el llit , sortir de la dutxa amb l´Spyder per sobre de la tovallola, i pintar-te les ungles i llavis de colors cridaners per dissimular un color morat-congelació poc afavoridor solen ser habituals al carrer més glamouros de Barcelona.
I el pitjor de tot: això es viu en la més absoluta discreció, fa anys que entre els veïns hi ha un pacte de silenci fruit de la vergonya i és que, el que passa dins d'aquests edificis, queda dins dels edificis, i aquí cadascú s'espavila com pot. Campi qui pugui.
I és per això que el més llògic i normal que em semblava que podia fer en aquest cas de fred extrem era comentar-ho al porter, qui amablement, i previ pagament d'una propina, em va donar quatre consells per sobreviure a casa i va  desembussar la xemeneia treient el sutge.
- Sutge, paraula que per cert, sempre m'havia fet gràcia, fins que vaig veure que un cop treuen el sutge, el puto sutge està per tot arreu i que aquesta paraula no mereix ser tan simpàtica, perquè taca i embruta durant mesos-

Dit això, al que anàvem, un cop tret el sutge el senyor conserge (o porter) em va dir que la millor forma de passar novembre era fent servir la xemeneia, però que com el repartiment de llenya a Barcelona era força escàs, una de dues, o cremava els llibres de l´àvia o baixava els dimecres, el dia de la ferralla, a buscar les restes de fusta de llits, finestres o taules per tal de tallar-les i cremar-les. I, com ara per ara, d´escenes nacionalsocialistes a la història ja n´hi ha hagut prou, vaig optar pel que em semblava més fàcil: anar comprar una destral.

Total, que com a mi sempre m'ha agradat tenir el pack de tot, vaig anar a Servei Estació i em vaig comprar el kit de llenyataire urbana, kit que inclou una destral, una base per tallar fusta, una motoserra, una màscara protectora i una camisa de quadres.

I així va ser, em vaig esperar al primer dimecres de mes, vaig baixar al carrer amb la meva base, la meva camisa de quadres, la meva destral, la meva màscara protectora i la meva motoserra (bateria de liti) noves, i vaig començar a procedir, i just quan estava ja a punt d'acabar amb èxit el meu primer paquetet de llenya, van arribar els Mossos d´Esquadra cridant com uns desesperats i em van confiscar la destral, la serra mecànica, la base i el meu paquetet de llenya i em van detenir sense ni tan sols poder-me treure la màscara protectora per poder explicar-los el perquè de tot.

I sense dir res ni tan sols una explicació raonable em vaig veure detinguda, amb les sabates sense cordons i prenent un nespresso vivalto (em van deixar triar) al calabós de la comisaria, on al cap de poc i per sort van arribar un parell de cares conegudes, el meu veí de l'àtic i el francès del segon que em van explicar que seguint els consells del també molt nostre estimat conserge, havien decidit passar el fred organitzat una petita festeta amb uns amics i unes noies per ell recomanades, i pel que sembla, resultar que les senyoretes eren tan extremadament joves i anaven tan borratxes i tan nues que van alertar alguns passejants que com a bons ciutadans van decidir trucar als Mossos i van ser també detinguts...

Per sort vam poder explicar tot davant la jutge i el tema va quedar en anècdota, però la nit que vam passar els tres junts i la vergonya dels fets, ens durarà prou com per no tornar a tenir fred fins l'any que ve i és que el conserge sempre té la raó. Benvingut Gener.

Thursday, October 20, 2011

REALITY BITES: EL PASSEIG

Publicat 17.10.2011 a www.paseodegracia.com



El Passeig de Gràcia és un gran carrer on no només hi ha botigues de luxe, la Borsa, oficines i hotels, encara que sembli mentida, sí, també hi viu gent. Creieu-me, en sóc veïna.

I encara que molts creguin que viure a un carrer modernista del centre és un luxe i un privilegi, que en part ho és, les coses no són sempre tan boniques i meravelloses com semblen a les revistes d´art, moda i cultura com aquesta. I és que ningú no és perfecte.

Veureu, crec que el Passeig de Gràcia és un bon carrer on arribar després de qualsevol tipus de ruptura. I això és bo. Un carrer bonic, un espai bell sempre t´anima. Pel què fa a les ruptures, quan dic qualsevol tipus de ruptura, em refereixo realment a qualsevol tipus, ja sigui pròpia o sobrevinguda, el Passeig de Gràcia ho cura tot.

Que estàs trista i no t´agrada cridar l´atenció? fantàstic, és un carrer prou ample com per tirar-se sota les rodes del bus i no causar molèstia a cap dels carrils contraris.

Que et ve de gust montar el numeret i que fins i tot li arribi a la teva ex-sogra? pots optar per precipitar-te a la via del tren de rodalies o, si ho prefereixes, al metro i bloquejar tota la xarca pública de transport urbà.

Que et sents culpable perquè has enganyat i ets un mal bitxo? Gràcies a la teva Visa o Mastercard pots arruinar-te a Vuitton, Hermàs o Rabat de 10h a 21h sense parar i ajornar els pagaments de la teva targeta fins a la jubilació a un raonable interès del 21%.

Com us comentava, tot en un mateix carrer, què més podem demanar?

Faig constar que amb tot això no vull dir que totes les persones que hi viuen siguin extranyes, però una mica especial sí s´ha de ser per viure al bell mig de la ciutat. Perquè sincerament, per molt que diguin, no tot són aventatges, i és que quan un nou veí arriba al Passeig, o alguna paral.lela, hi ha certa informació que ningú comenta però que s´ha de conèixer per ser aquesta de vital importància.

Per sort, www.paseodegracia.com és una revista que tot ho pensa, així que en aquesta columna descobrirem la realitat i el dia a dia del Passeig. La propera entrega, una nova persona important a la teva vida: el porter de casa teva.

Fins la propera entrega,

Arte

Saturday, October 8, 2011

NEWS

Porto dies en silenci perquè em van fer un oferiment i vaig dir sí d´inmediat, i és que hi ha moments que mereixen tirar-se a la piscina sense pensar-s´ho. (Alerta: fonts expertes desaconsellen aplicar aquesta sentència a l´hora de tenir criatures!!!)

Si en Josep Piqué va tenir els collons d´acceptar un ministeri sense dubtar-ne ni un moment, com jo no puc acceptar escriure d´inmediat una columna a una revista de moda sense dubtar-ne ni un moment? ho veieu, oi?

Total que vaig dir sí com si això em passés cada dia i acte seguit vaig sortir de casa de pet a l´ascensor amb direcció al quiosc per  comprar totes les revistes de moda disponibles d´aquí i d´allà i fer una proposta de contingut.

La proposta m´ha dut uns dies perquè  la cosa no ha estat fàcil, he llegit molta merda per dones i homes, no he trobat humor, hi ha poca realitat, menys il.lustració, zero cultura, una mica d´art i, això sí, unes fotos precioses, impreses en bon paper i preus d´escàndol fins a 11,90 euros per una revista, però en comú tenen totes elles que hi ha algo que les fa boniques i difícils de llençar.

Així que com la situació (econòmica) és complicada no podem fer més que ser valents, no dubtar, treballar i lluitar per fer les coses bé, boniques i que la llum (i els lectors) vegin una bona revista.

Barcelona mereix tenir la seva revista de moda, una de bona, amb visió internacional, inspirada en aquells que en saben, i deixant enrere cutrades casolanes producte de subvenció.

Com hi ha voluntat i ganes però no money, la revista s´inicia en format digital, compta amb grans professionals com a col.laboradors (de qui em va molt bé aprendre) i hi ha bons reportatges que focalitzen en l´art, la cultura, la fotografia d´autor, disseny, persones, personatges de la ciutat, humor, recomanacions i experiències seguint el model de les revistes (que funciona)  dins un fil conductor molt nostre: el Passeig de Gràcia.

Així que d´ara endavant ens veurem aquí i allà. Tan aviat com surti el primer número us ho faré saber.

Us deixo amb el número zero, que més que un múmero és una declaració d´intencions del projecte:

http://www.paseodegracia.com/

Espero que us agradi. Gràcies.

Arte

Wednesday, October 5, 2011

DESODORANT I MÉS

Investigacions sobre el càncer de mama han desvetllat tres grans veritats:

1. L´ús d´antitranspirants (inclosos a alguns desodorants) afavoreix la formació de nòduls axil.lars.

2. Per a evitar-ne la formació es important eliminar l´antitranspirant a la nit (aigua i sabó).

3. L´efecte de desodorant amb antitranspirant no afecta tant als homes perquè, entre d´altres coses (menys propensos), es posen el desodorant a tot arreu excepte a l´aixella.


Senyors, el punt tres és per a fer-vos un monument. Però bé, gràcies de totes maneres pel riure fluix que provoqueu... Maredéusinyor... Tanta tele...

Tuesday, September 20, 2011

5x10^-3 LES GRÀCIES

Avui el bloc fa un any, bé, em sona que és avui, però si no és avui era tal dia com avui, un qualsevol proper al meu aniversari.

I com fa un any, tinc ganes de donar gràcies, de refrescar la teoria inspiradora el bloc i de fer comptes. Començo avui amb les gràcies que és el més ensucrat que tinc, després vindrà la carn i l´amanida, al final, per desgreixar.

(Això ho faré en entregues ràpides, i per cert, parlant d´entregues, sé que tinc pendent el post de "La Caxa", el del pollastre i un de la Rahola i els tios que vaig comentar amb la Guersu. Més que res dir-vos que no me n´oblido)

GRÀCIES SINCERES I ENSUCRADES

En primer lloc vull donar les gràcies al Salva qui des del primer dia em va ajudar amb la configuració del bloc, em va recomenar al Facebook i va moure els posts tan com va poder. Aquest home, amic dels seus amics, treballador, valent i amb fermes conviccions sobre el País i la vida és un dels que treballa cada dia per fer que Catalunya sigui un País imparable, i tant a ell com als altres que també ho fan, no els podem deixar sols.

En segon lloc, gràcies a la troupe d´amigues i amics que inspiren en privat, que comenten i que llegeixen. També dir-vos que encara que hi ha faltes i cagades als textos, no és per falta d'amics que es prestin, perquè compto amb un corrector (un Senyoret perfecte que es posa dels nervis quen veu depèn què), si no per la logística de la vida i altres raons que ara no toquen, però espero resoldre-ho (no sé quan) i publicar les entrades correctament.

En tercer lloc, a vosaltres, les lectores i lectors del bloc que activament o passiva, llegiu, comenteu, compartiu i practiqueu el saludable exercici de la discrepància.

I en quart, però no per això menys important, a Blogger i Google. Dóno les gràcies per ser intel.ligents i per creure en les persones, quan una empresa posa a disposició dels usuaris un un software tant potent com aquest (que val una pasta) i ho fa gratis és perquè és valenta, ja ha guanyat uns bons calerons i té fe en la humanitat, té fe en rentabilitzar-lo amb les petites aportacions de contingut que cadascú fa arreu del món, i per mi això és meravellós.

Sunday, September 11, 2011

DIADA, IMMERSIÓ LINGÜÍSTICA I SER CATALÀ

11 de setembre altre cop, una Diada més i aquí sense novetats.

Espero que aquesta sigui una de les últimes diades i que celebrem d´aquí poc el dia de l´Estat Català, que ja n´estic tipa de les ofrenes de flors i de les xiulades. M´agradaria veure un País pròsper i lliure que vetlli pel benestar, per l´educació, per la cultura, per la seguretat i per la salut dels catalans d´avui i del futur.

Aquests dies dins l´entorn de la Diada i gràcies a la sentència del TSJC hem parlat i escoltat molt sobre la immersió lingüística. Opinions diverses per a un mateix tema i una línea majoritària, català a l´escola sempre.

Docs bé, jo tot i ser catalana i indepe, sincerament, no veig gens clar aquest raonament perquè no crec que ens ajudi a llarg termini. No crec que la immersió lingüística ens faci ser un País millor. És més, crec que els catalans portem anys de política equivocada focalitzant només en la llengua i desgastant-nos en petites batalles que no duen enlloc, que ens distreuen del futur i ens treuen la perpsectiva sobre les grans coses.

Tot això ho dic perquè per mi ser català no només és parlar català (i passar el dia queixant-nos de lo malament que ens tracten per ser catalans), per mi ser català és més. Veureu.

A priori la paraula immersió em suggereix dues coses, la primera: ofec i falta d´aire. La segona: temporalitat, derivada de l´evident falta d´aire.

És a dir, que una immersió no és un estat natural, una immersió és una activitat temporal que es fa un cert temps fins que s´acaba, pero aquí, a casa nostra tots sabem que no s´acabarà mai perquè sempre tindrem problemes amb el català.

I és que la llengua és bonica, és nostra, és pròpia, és rica, en som hereus, és cultura, és la nostra cultura, però per mantenir-la comptem amb diverses dificultats, i és que aquí som pocs (no follem, no parim), hem estat excloents i no hem integrat bé  (inmigració dels 70´s encara mal assimilada), és una llengua dèbil (que no em pregunteu per què però davant el castellà no enganxa, només cal veure els nens petits jugant) i a més no para de venir gent de fora que no valora la nostra llengua perquè a les institucions i les feines tampoc la valoren i per viure no la necessiten. I això sí que són errors greus de política, que hem d´esmenar, però no és a l´escola on ho hem de fer.

Perquè, tal com deia, per mi, ser català vol dir més, vol dir fer les coses bé (sóc de la generació de ´anunci de la feina ben feta no té fronteres), vol dir ser emprenedor, ser valent, ser actiu, ser espavilat, saber intergar, ser flexible, integrar-se, generar confiança, parlar idiomes, en definitiva, ser i saber més que els altres. Ser català va més enllà de parlar català.

En el context d´un món global ser català ha de significar sumar, ha de ser un plus i hem de poder combinar les nostres arrels amb la cultura d' un món global.

Com es fa això? sortint fora, mirant cap a fora i deixar de perdre el temps discutint i comparant-nos amb Espanya i l´espanyol (comparació absurda que sempre perdrem).

I per reflexar qui som els catalans o què volem ser els catalans, a l´escola, l´educació hauria de ser en català, espanyol, anglès, francès i perquè no xinès o arab.

Hem de fer coses diferents, coses millors i ensenyar millor, perquè  aquest sí és un valor diferenciador, això sí que representa una manera de fer, de pensar mirant al futur i amb valor, que és l´única manera de sobreviure en un món global enorme i cruent que distingeix entre:  car/barat, productiu/no productiu, mà d´obra/pensador/gestor.

Ara que el món és u hem de poder trobar el nostre lloc i demostrar amb fets qui som, què sabem i què volem fer els catalans.



Bona Diada,

Arte

Thursday, September 8, 2011

COSES QUE ES PENSES QUAN SENTS LES FRASES PER ANIMAR

0. Ho sabia. Sabia que us passava algo.

- Mira, ja tenim la pitonisa. Sempre ha d´haver algú que ja ho sabia. Si li foto un meco ara mateix 
s´anticiparà? 

1. T'ha deixat? T'ha fet un favor. Millor així.

- Doncs jo encara no sé on és el favor. Em trobo fatal.

2. Ell/a s'ho perd. Neci.

- I jo també m´ho perdo, sense insultar, eh? Que estic sensible.

3. No et mereix. No sap el què vals.

- Tampoc ens passem que a aquestes alçades tots sabem que ningú és perfecte.

4. No feia per tu, sempre ho he pensat.

- I perquè no ho vas dir abans? Ara és quan toca dir que hem tornat fa una hora, a veure quina cara li queda.

5. Tranqui que el què no mata engreixa.

- I el que no fa péixer, però resulta que ara m´han ferit... tens algún remei?

6. El temps ho cura tot.

- Quin remei. L´àvia també ho deia això, no pots inventar-te algo millor?

7. El temps ho mata tot.

- Preferia la frase d´abans, és així com més optimista.

8. Mira-ho pel cantó positiu. Sempre hi ha un cantó positiu.

- Aquesta me l´apunto. Quan a tu et passi et diré el mateix.

9. Aquells pits éren de veritat? Semblaven pròtesi.

- De veritat, magnífics, melosos i tersíssims. I és que lo important de liar-se amb la Bundchen no és liar-se amb la Bundchen, si no explicar-ho als amics. Aquesta frase sí que ajuda!! 

10. En 5 anys s'hagués posat com la seva mare. Ja vas veure quin cul.

- No m´hi havia fixat. A més, a mi m´agradava.

11. Si això passa és perquè algo millor t'espera. Ho percebo.

- Sí, clar. Massa Hollywood.

12. Hi ha molts peixos a la mar. Veuràs.

- N´estic tipa de pescar! Piscifactoria ja!!!

13. Suposo que ara no et sabrà greu que la truqui... (de Balta Navarro)

- Ratot de claveguera...