No votaré l'Hereu perquè gràcies a les seves decisions m'estàn sortint cabells blancs fruit de l'estrès, i a mi tenyir-me no m'agrada.
No em detindré a la crítica fàcil perquè arriba un punt que fer veure que votes quan no votes, enviar propaganda quan no toca, convertir Les Rambles en una merda i tenir algún o altre cas de corrupció a la vora, entra dins de lo esperat i raonable dins la política sud-europea.
Ara, lo de tancar la Casita Blanca no li puc perdonar. Les canes em vénen d'aquí.
Fa molts dies que intento quedar amb el meu amant en condicions i no hi ha manera, sense la Casita tot són presses i patiments, porto tres setmanes fent coses que no havia fet mai:
Trobades al traster de casa seva, dins al meu cotxe als boscos de Vallvidrera, al lavabo del Corte Inglés mentre un manyà fa una clau que no necessito, passejant el gos a altes hores amb el gos com a testimoni, a la tintoreria, al foradet que hi ha entre el contenidor del rebuig i el del vidre, al Happy Parc amb les criatures a la piscina de pilotes... I més, ja no puc més, això és un martiri!
El que em sorprèn és que tot barceloní o barcelonina que tingui una mica de sang i passió a les venes sap que ser infidel a Barcelona és dificilíssim per ser una ciutat petita i cara, i més ara amb la la crisi que tot és patir, on ha quedat el gaudi? Per què generacions i generacions de catalans han de renunciar l seu moment setmanal d'intimitat?
Amb 45 anys que té l'alcalde, si un ha viscut una miqueta, això és algo que un sap o que resulta fàcilment imaginable,-diria-, per tant, qui és ell per executar un Pla General del 1976 que fa més de 30 anys que cap alcalde anterior ha executat? S'ha de tenir poca sensibilitat i mo,ta ignorància per prendre una decisió com aquesta amparada, a més, en un suposat interès general, i em preguno, què és per a ell l'interès general? En quin món viu?
Perquè diria que avui dia si un viu al carrer s'adona que passem temps durs on tots tenim problemes, i on l'interès general és relaxar-se amb les carícies de la persona que t'agrada i evadir-te de la trista i crua realitat per unes hores en la llibertat de l'intimitat d'un lloc i un amant conegut.
Per simple i brut que sembli, qualsevol nen d'Esade amb una vida normal sap que aquest és l'interès general, i sap que no ho és, en canvi, fer una zona verda de parc asfaltat on els únics que hi gaudeixen són els gossos al pipican, els botellonaires de cap de setmana i els adolescents fumapetes.
Espero que la resta de barcelonines i barcelonins s'ho hagi arreglat millor que jo, pistes i alternatives són ben rebudes.
Fins la propera setmana
Monday, March 28, 2011
Sunday, March 20, 2011
AL METRO
Fa gairebé dues setmanes que tinc la meva cotxe al taller, cosa que m'ha obligat a fer molts deplaçaments en metro i a, sense voler-ho, arribar a una sèrie d'inevitables conclusions:
Si un lloc és correcte i bò per lligar aquest és el metro. Un lloc on cadascú és qui és, sense amagatalls ni sorpreses.
El raonament és el següent: més o menys podriem dir que lligar al metro és exactament igual a lligar al Camí de Santiago, essència pura.
No hi ha al món un lloc pitjor, per brut, poc glamourós, mal il.luminat i depriment que el metro. Si et coneixes allà la cosa no pot fer més que anar a millor, partint de la base que a simple vista i per un euru quaranta-cinc cèntims coneixes d'inici gran part dels defectes de l'altre.
I això a l'època de constrenyiment de la despesa és importantísdim, representa un important estalvi de temps, diners i d'energia considerable.
Perquè no se a vosaltres, però a mi normalment em costa una mitjana de 7 sopars a llocs correctes i uns 2 mesos per anar treient les capes i capes de disfressa que envolcallen molts homes, fins que, cert dia trobo algo similar al que en seria l'essència. Caríssim!!!!
Encara que, tot s'ha de dir, amb el temps progresso adequadament i milloro poc a poc.
Com dèiem, en primer lloc, un ambient tan sòrdid, brut i poc imaginatiu com el metro fa que vegis la persona que tens al costat, com el que és i com el que acabarà sent tard o d'hora:
Una persona lletja amb defectes a qui no podràs canviar perquè la seva naturalesa el fa ser com és, per tant xerri del què xerri, llegeixi el què llegeixi i escolti el què escolti, no canviarà. És així, tal com és i la resta seria fingr.
Així que si tens la sort de conéixer algú allà tingues clar que la realitat és aquella, perquè molt poques vegades les persones canvien, si t'agrada bé, si no, deixa-ho córrer.
En segon lloc, allà al metro, tenim la gran sort de no comptar amb la possibilitat de confondre sentits i sentiments amb qualsevol exquisitesa. Perquè cert és que si sopes un vi excel.lent acompanyat d'un foie fresc al graten d'aquells que se't desfà a la boca i al final en queda només la part torradeta amb la micona de sal és fàcil confondre's i creure que tota aquella meravella que pal.ladeges és meravella per la companyia, quan en realitat no, no ho és, un bon foie és meravella per se.
En tercer lloc, no per això menys important, tampoc hi ha la possibilitat d'autoenganyar-te ni d'imaginant-te com t'acaricia sota el sol de Malé o senzillament com de bé t'ho passaràs sopant amb ell a La Pergola, afortunadament de tot això res de res. Imaginació zero. Perquè entre d'altres coses, el reggeaton que eix dels auriculars de la noieta del costat et fa tenir els peus a terra, el cap fred, el cor calent i la mà a la bossa.
Si a tot aquest ambient hi sumem la humitat de la pluja de la setmana, la malaltissa il.luminació dels florescents sota els quals les marques de cansament i de la mala vida en són evidemts i on es veuen tant els grans com el maquillatge que es fa servir per tapar-los combinat amb la cruesa de buscar lloc per seure quan no hi ha i la limitació de l'espai vital converteixen el metro en un dels pocs hàbitats de la ciutat on fàcilment un pot veure clarament qui és qui i de quina casa surt.
No hi ha disfresses, laboratori de la veritat, visca el transport públic. Encara que, a mi, com m'agrada somiar, espero tenir el cotxe aviat.
Fins la propera,
Per cert, aprofito donar les gràcies al meu mecànic de Toríno, que està fent l'impossible per deixar la macchina perfecta i ja que hi som, demanar-li disculpes per la marranada de maleter que ha trobat.
:))
Si un lloc és correcte i bò per lligar aquest és el metro. Un lloc on cadascú és qui és, sense amagatalls ni sorpreses.
El raonament és el següent: més o menys podriem dir que lligar al metro és exactament igual a lligar al Camí de Santiago, essència pura.
No hi ha al món un lloc pitjor, per brut, poc glamourós, mal il.luminat i depriment que el metro. Si et coneixes allà la cosa no pot fer més que anar a millor, partint de la base que a simple vista i per un euru quaranta-cinc cèntims coneixes d'inici gran part dels defectes de l'altre.
I això a l'època de constrenyiment de la despesa és importantísdim, representa un important estalvi de temps, diners i d'energia considerable.
Perquè no se a vosaltres, però a mi normalment em costa una mitjana de 7 sopars a llocs correctes i uns 2 mesos per anar treient les capes i capes de disfressa que envolcallen molts homes, fins que, cert dia trobo algo similar al que en seria l'essència. Caríssim!!!!
Encara que, tot s'ha de dir, amb el temps progresso adequadament i milloro poc a poc.
Com dèiem, en primer lloc, un ambient tan sòrdid, brut i poc imaginatiu com el metro fa que vegis la persona que tens al costat, com el que és i com el que acabarà sent tard o d'hora:
Una persona lletja amb defectes a qui no podràs canviar perquè la seva naturalesa el fa ser com és, per tant xerri del què xerri, llegeixi el què llegeixi i escolti el què escolti, no canviarà. És així, tal com és i la resta seria fingr.
Així que si tens la sort de conéixer algú allà tingues clar que la realitat és aquella, perquè molt poques vegades les persones canvien, si t'agrada bé, si no, deixa-ho córrer.
En segon lloc, allà al metro, tenim la gran sort de no comptar amb la possibilitat de confondre sentits i sentiments amb qualsevol exquisitesa. Perquè cert és que si sopes un vi excel.lent acompanyat d'un foie fresc al graten d'aquells que se't desfà a la boca i al final en queda només la part torradeta amb la micona de sal és fàcil confondre's i creure que tota aquella meravella que pal.ladeges és meravella per la companyia, quan en realitat no, no ho és, un bon foie és meravella per se.
En tercer lloc, no per això menys important, tampoc hi ha la possibilitat d'autoenganyar-te ni d'imaginant-te com t'acaricia sota el sol de Malé o senzillament com de bé t'ho passaràs sopant amb ell a La Pergola, afortunadament de tot això res de res. Imaginació zero. Perquè entre d'altres coses, el reggeaton que eix dels auriculars de la noieta del costat et fa tenir els peus a terra, el cap fred, el cor calent i la mà a la bossa.
Si a tot aquest ambient hi sumem la humitat de la pluja de la setmana, la malaltissa il.luminació dels florescents sota els quals les marques de cansament i de la mala vida en són evidemts i on es veuen tant els grans com el maquillatge que es fa servir per tapar-los combinat amb la cruesa de buscar lloc per seure quan no hi ha i la limitació de l'espai vital converteixen el metro en un dels pocs hàbitats de la ciutat on fàcilment un pot veure clarament qui és qui i de quina casa surt.
No hi ha disfresses, laboratori de la veritat, visca el transport públic. Encara que, a mi, com m'agrada somiar, espero tenir el cotxe aviat.
Fins la propera,
Per cert, aprofito donar les gràcies al meu mecànic de Toríno, que està fent l'impossible per deixar la macchina perfecta i ja que hi som, demanar-li disculpes per la marranada de maleter que ha trobat.
:))
Monday, March 14, 2011
CURS DE CATALÀ AVANÇAT PER CATALANS MITJANS
L'excés de bona educació i paciència catalana fan necessàries un curs setmanal de català actualitzat. Ànim, el català és fàcil:
LLIÇÓ I
Per repetir 10 vegades davant el mirall en veu alta:
- Sóc català i deixaré de pagar.
- Sóc català i em dedico a exportar.
- De mica en mica se m'omple la tita.
- La paciència és la mare de la beneficència.
- La independència és la clau de l'eficiència.
La setmana vinent més. Qui vulgui complementar que no dubti a participar.
Gràcies
LLIÇÓ I
Per repetir 10 vegades davant el mirall en veu alta:
- Sóc català i deixaré de pagar.
- Sóc català i em dedico a exportar.
- De mica en mica se m'omple la tita.
- La paciència és la mare de la beneficència.
- La independència és la clau de l'eficiència.
La setmana vinent més. Qui vulgui complementar que no dubti a participar.
Gràcies
Thursday, March 10, 2011
ELS OFICIS I EL LLIT: ELS EMPRENEDORS
Tot just acabo d'arribar d'Ikea on he hagut d'anar a fer una expedició per recollir material de supervivència.
Ja sabeu que últimament estic fent més País que mai i que crec que hem de fer tot el possible per tirar Catalunya endavant, per fer-ne d'ella una terra gran i competitiva. És per això que ara m'he centrat en el sector privat i m'estic tirant un emprenedor, i ho faig amb el convenciment de la importància de fer País des de la trinxera, que és deure de tots.
I dic deure, no de plaer, perquè l'emprenedor és un dels pitjors amants amb qui he topat. Però aquest és un col.lectiu a cuidar i mimar, i no l'envio a pastar perquè se que fer-lo content és un deure nacional que requereix del meu sacrifici i esforç.
Potencialment, un/a emprenedor/a a futur pot ser moltes coses, un gran empresari/ària, un home o dona d'èxit, un poderós/a, pot ser tant fum com et pugui vendre o com tu li vulguis comprar en el moment de l'approach.
L'approach, aquell fantàstic moment on ell et ven la seva moto i tu li vens la teva, i hi ha aquell màgic intercanvi d'espectatives que fa tancar la compra satisfactòriament i imaginar grans coses fins que el fum es dematerialitza i acabes veient la realitat.
Per què qui és al llit un emprenedor?
Un emprenedor al llit no és res més que el seu projecte i tant al llit com al projecte si trionfa, trionfa i si fracassa, fracassa. El llit és l'indicador, el termòmetre del projecte.
I aquí altre cop es demostra la teoria del bloc, la importància del llit per fer País. Perquè el llit és també font d' èxits i fracassos i aquest és un col.lectiu d'especial protecció que necessita de persones a la vora que els animin, que els escoltin, que els cuidin, que els adulin i sobretot que els financiin.
Se que no és fácil però quants més emprenedors d'èxit tinguem millor serà Catalunya.
Ells/elles sembren i nosaltres reguem, aigua i paciència.
És per això que ara torno d'Ikea de comprar unes estrelletes florescents per enganxar al sostre de l'habitació, perquè n'estic tipa de quadrar l'agenda setmanal i fer la llista del Bonpreu mentre rebo les arrítmiques sacsejades del meu estimat emprenedor tot observant la blancor de la paret mentre em protegeixo les cervicals del capçal amb els braços estirats, i lo dit, ho tolero perquè és un noi que comença i un valent que necessita suport. Llavor, aigua i paciència, tot arribarà, oi???
Bon cap de setmana i fins aviat
Ja sabeu que últimament estic fent més País que mai i que crec que hem de fer tot el possible per tirar Catalunya endavant, per fer-ne d'ella una terra gran i competitiva. És per això que ara m'he centrat en el sector privat i m'estic tirant un emprenedor, i ho faig amb el convenciment de la importància de fer País des de la trinxera, que és deure de tots.
I dic deure, no de plaer, perquè l'emprenedor és un dels pitjors amants amb qui he topat. Però aquest és un col.lectiu a cuidar i mimar, i no l'envio a pastar perquè se que fer-lo content és un deure nacional que requereix del meu sacrifici i esforç.
Potencialment, un/a emprenedor/a a futur pot ser moltes coses, un gran empresari/ària, un home o dona d'èxit, un poderós/a, pot ser tant fum com et pugui vendre o com tu li vulguis comprar en el moment de l'approach.
L'approach, aquell fantàstic moment on ell et ven la seva moto i tu li vens la teva, i hi ha aquell màgic intercanvi d'espectatives que fa tancar la compra satisfactòriament i imaginar grans coses fins que el fum es dematerialitza i acabes veient la realitat.
Per què qui és al llit un emprenedor?
Un emprenedor al llit no és res més que el seu projecte i tant al llit com al projecte si trionfa, trionfa i si fracassa, fracassa. El llit és l'indicador, el termòmetre del projecte.
I aquí altre cop es demostra la teoria del bloc, la importància del llit per fer País. Perquè el llit és també font d' èxits i fracassos i aquest és un col.lectiu d'especial protecció que necessita de persones a la vora que els animin, que els escoltin, que els cuidin, que els adulin i sobretot que els financiin.
Se que no és fácil però quants més emprenedors d'èxit tinguem millor serà Catalunya.
Ells/elles sembren i nosaltres reguem, aigua i paciència.
És per això que ara torno d'Ikea de comprar unes estrelletes florescents per enganxar al sostre de l'habitació, perquè n'estic tipa de quadrar l'agenda setmanal i fer la llista del Bonpreu mentre rebo les arrítmiques sacsejades del meu estimat emprenedor tot observant la blancor de la paret mentre em protegeixo les cervicals del capçal amb els braços estirats, i lo dit, ho tolero perquè és un noi que comença i un valent que necessita suport. Llavor, aigua i paciència, tot arribarà, oi???
Bon cap de setmana i fins aviat
Wednesday, March 9, 2011
CATALUNYA ALS MERCATS
Fa molts dies que espero notícies que no arriben. Crec que és urgent i necessari situar Catalunya als mercats financers.
Hem de transmetre al món que som un País civilitzat i de confiança, un País que paga i pagarà els seus deutes. Això, per no fer-ho tard i malament s'ha de fer ara, amb previsió. Perquè arribarà el dia -proper- en què vendrem deute(necessitarem finançar-nos) i hem d'aconseguir que hi hagi prou demanda per emetre'l sense fer el ridícul ni pagar un sobrepreu.
És per això crític reforçar i prendre'ns seriosament les oficines de representació de New York i de Londres. Allà hi hem d'enviar als millors. Necessitem catalans/anes de solvència professional contrastada per fer de "comercials" de Catalunya i sobretot: no han de ser ni acadèmics ni polítics, han de ser uns d'ells, uns més.
Els únics perfils que serveixen per la tasca són els llops o ex-llops de la Banca d'Inversió, persones ben connectades allà on vagin, i de tenir-ne, en tenim.
Ah, i no siguem rates, que això val calers però a la llarga és un txollo.
Hem de transmetre al món que som un País civilitzat i de confiança, un País que paga i pagarà els seus deutes. Això, per no fer-ho tard i malament s'ha de fer ara, amb previsió. Perquè arribarà el dia -proper- en què vendrem deute(necessitarem finançar-nos) i hem d'aconseguir que hi hagi prou demanda per emetre'l sense fer el ridícul ni pagar un sobrepreu.
És per això crític reforçar i prendre'ns seriosament les oficines de representació de New York i de Londres. Allà hi hem d'enviar als millors. Necessitem catalans/anes de solvència professional contrastada per fer de "comercials" de Catalunya i sobretot: no han de ser ni acadèmics ni polítics, han de ser uns d'ells, uns més.
Els únics perfils que serveixen per la tasca són els llops o ex-llops de la Banca d'Inversió, persones ben connectades allà on vagin, i de tenir-ne, en tenim.
Ah, i no siguem rates, que això val calers però a la llarga és un txollo.
Tuesday, March 8, 2011
DIA DE LA DONA TREBALLADORA
Que em dediquin un dia perquè sóc dona i treballo em sembla una brometa de mal gust, no entenc com dones que es fan dir feministes estàn contentes amb la festeta aquesta.
Monday, March 7, 2011
DEFINICIÓ DE CATALÀ ACTUALITZADA 03/2011
Els anys passen, els temps canvien i nosaltres amb ells també. És per això que m'he pres la llibertat de redefinir què és ser català.
Veureu que opto per una via de benvinuda i aperturista perquè entenc que ara Catalunya necessita de tothom, vingui d'on vingui i parli el què parli.
A l'edat de la innocència pujolista, quan encara pensàvem que la via pactista (la via Vives) era la més intel.ligent i menys agresiva, català era tot aquell que viu i treballa a Catalunya.
Ara a l'edat madura, quan hem crescut veient com se'ns han pixat a la cara amb la bona fe pactista, havent pagat rondes, putes i no tenint ni pel taxi, català és :
- Qui tributa a Catalunya.
Si a més, el català o la catalana fan un ús adient dels serveis públics catalans i volen un retorn en serveis adequat a la seva tributació, aquest/ta és a més de català és un indepe, ho sàpiga o no.
Salutacions,
Arte
Veureu que opto per una via de benvinuda i aperturista perquè entenc que ara Catalunya necessita de tothom, vingui d'on vingui i parli el què parli.
A l'edat de la innocència pujolista, quan encara pensàvem que la via pactista (la via Vives) era la més intel.ligent i menys agresiva, català era tot aquell que viu i treballa a Catalunya.
Ara a l'edat madura, quan hem crescut veient com se'ns han pixat a la cara amb la bona fe pactista, havent pagat rondes, putes i no tenint ni pel taxi, català és :
- Qui tributa a Catalunya.
Si a més, el català o la catalana fan un ús adient dels serveis públics catalans i volen un retorn en serveis adequat a la seva tributació, aquest/ta és a més de català és un indepe, ho sàpiga o no.
Salutacions,
Arte
Saturday, March 5, 2011
LA POLÍTICA I EL LLIT: CIUTADANS/ANOS I PPC
Em sap greu dir-vos que poc tinc a dir d'aquests dos partits catalanistes independentistes-espanyolistes.
Fa mesos que intento, per tots mitjans, buscar un/a amant de qualsevol de les dues tendències; veritat és que trobar-los els he trobat, això no ha estat difícil perquè tots són homes i dones com la resta, però cap d'ells -ni ells ni elles-, ha assolit els mínims requerits.
Gent sense ànima amb la mirada perduda, prepotències insuportables, manca d'estructura, de ramonament, de valors, de base, de visió, de punts en comú, de voluntat de millora i de crítica constructiva, res del qèe qualsevol persona amb cert interès polític hauria de tenir.
És, a més, destacable i rellevant la falta d' individualitat dins d'ambdós partits, els membres de tots dos sacrifiquen la llibertat individual -a l'hora de pensar i valorar la realitat- per la seguretat que els dóna l'entorn del partit, fent que qualsevol disbarat que vingui "de dalt" sigui pres com una veritat absoluta inqüestionable.
És per això que davant tanta mediocritat, de la manca de convicció, d'inseguretat, de la forma i el poc fons, vaig haver de recórrer al meu fatxa, a un carlista fanàtic dels Requetés.
Un paio que per convicció va allà on calgui a defensar el què creu i, si cal, hi va sol assumint com a molt probable que li trenquin la cara. Qüestió de sentiment, de convenciment i de collons ben situats.
Això és un home, i ho és tant dins com fora del llit.
Perquè hores d'ara, ja sabem que l'autoestima i convenciment en qüestions íntimes sempre van lligades. Perquè a més de bon amant (comparable només als Jaume I, a aquells activistes indepes d'abans del 2010 -quan lo de ser indepes era de col.lectius marginal-s),i saber com es tracta una dona al llit, és capaç d'entendre, de respectar i de lloar les tendències indepes més indepes; perquè ell també sent i sap de la importància de la necessitat de lluitar pel que un creu.
La mateixa actitud amb idees contraposades, i és que en definitiva, per a aconseguir les nostres fites tot és qüestió de sentiment i convicció, altra vegada.
Ara, la pregunta és, si tot això dels ideals ho entèn fins i tot un fatxa amb convicció de fatxa, perquè collons no ho entenen els partits indepes? Tan complicat és ser conscient que cal treballar amb convenciment per la independència i tots plegats en una mateixa direcció?
Lamentable i vergonyosa l'escena de Solidaritat Catalana d'aquesta setmana.
Catalunya no és no ni tan mediocre ni tan dolenta com per tenir els representants que hi ha a l'escena de la política pública. No sé com, però ho hem de canviar, no ens ho mereixem.
Fins la propera setmana.
Fa mesos que intento, per tots mitjans, buscar un/a amant de qualsevol de les dues tendències; veritat és que trobar-los els he trobat, això no ha estat difícil perquè tots són homes i dones com la resta, però cap d'ells -ni ells ni elles-, ha assolit els mínims requerits.
Gent sense ànima amb la mirada perduda, prepotències insuportables, manca d'estructura, de ramonament, de valors, de base, de visió, de punts en comú, de voluntat de millora i de crítica constructiva, res del qèe qualsevol persona amb cert interès polític hauria de tenir.
És, a més, destacable i rellevant la falta d' individualitat dins d'ambdós partits, els membres de tots dos sacrifiquen la llibertat individual -a l'hora de pensar i valorar la realitat- per la seguretat que els dóna l'entorn del partit, fent que qualsevol disbarat que vingui "de dalt" sigui pres com una veritat absoluta inqüestionable.
És per això que davant tanta mediocritat, de la manca de convicció, d'inseguretat, de la forma i el poc fons, vaig haver de recórrer al meu fatxa, a un carlista fanàtic dels Requetés.
Un paio que per convicció va allà on calgui a defensar el què creu i, si cal, hi va sol assumint com a molt probable que li trenquin la cara. Qüestió de sentiment, de convenciment i de collons ben situats.
Això és un home, i ho és tant dins com fora del llit.
Perquè hores d'ara, ja sabem que l'autoestima i convenciment en qüestions íntimes sempre van lligades. Perquè a més de bon amant (comparable només als Jaume I, a aquells activistes indepes d'abans del 2010 -quan lo de ser indepes era de col.lectius marginal-s),i saber com es tracta una dona al llit, és capaç d'entendre, de respectar i de lloar les tendències indepes més indepes; perquè ell també sent i sap de la importància de la necessitat de lluitar pel que un creu.
La mateixa actitud amb idees contraposades, i és que en definitiva, per a aconseguir les nostres fites tot és qüestió de sentiment i convicció, altra vegada.
Ara, la pregunta és, si tot això dels ideals ho entèn fins i tot un fatxa amb convicció de fatxa, perquè collons no ho entenen els partits indepes? Tan complicat és ser conscient que cal treballar amb convenciment per la independència i tots plegats en una mateixa direcció?
Lamentable i vergonyosa l'escena de Solidaritat Catalana d'aquesta setmana.
Catalunya no és no ni tan mediocre ni tan dolenta com per tenir els representants que hi ha a l'escena de la política pública. No sé com, però ho hem de canviar, no ens ho mereixem.
Fins la propera setmana.
Subscribe to:
Posts (Atom)