LA POLÍTICA I EL LLIT: INDEPES I SOLIDARIS

Els indepes tradicionals, els de sempre, són una excepció dins l´avorrit capítol de la lascivia catalana.

Un indepe és un home convençut, recte, sensible, que s´estima i valora, tot en ell és il.lusió i energia quan hi ha un territori conquerir, un romàntic.

Hem de tenir en compte que l´indepe, entra dins del perfil d´home a qui li agraden els reptes, es mou per reptes, la seva vida és un repte, és per tant molt important saber que aquí funciona el: “com més difícil més m´agrada”.

Per tant, no hi ha més que crear dificultats i desencontres, perquè quantes més en trobi més s ´entregarà i un cop assolit el repte serà un home feliç. Ara, no se dir-vos que passarà el dia després d´haver aconseguit la fita.

L´indepe, com que encara no té País propi, per a ell cada cos, cada catalaneta -per mitjana que sigui- és objecte de colonització, de possessió, de captura, és un vot més.

Perquè l´amant indepe és un Jaume I llençat a la conquesta de Mallorca i València que guanya cada milímitre de terra amb passió, a cop d´espasa, enviant les seves tropes a la lluita, a vida o mort, vencent impediments, desfent fredors, repoblant d´empordanesos Ses Illes i enviant Franjistes a València, un heroi entregat que fa de l´Acte un moment inoblidable.

Això és un home, un home que de festejar en sap i d´empaitar també. Un home que lluita, valent, convençut de sí, conscient que un català ve al món a fer catalans a fer créixer el País i a servir el País.

És per això que vaig anar a sopar amb el Solidari amb la millor predispocisió del món, encara que va resultar que era un nouvingut a la independència, no un tradicional, i clar, el resultat no va ser el mateix.

Per començar el vaig poder reconéixer a uns 800 mts de lluny (tot i que sóc miop), fàcil de reconéixer, perquè és un tio que camina collons endavant cosa que em va fer pensar que, una de dos, o els collons representen un 25% del volum total del seu cos i per no caure fa contrapès i tira l´esquena enrere o porta dues talles més petites de calçotet i té allò envasat al buit i va apretat de cintura... no ho sé, fos el què fos, tenia una posse molt particular.

Haviem quedat al centre i vem baixar plegats cap al restaurant, de camí, va ser quan em vaig adonar que portes automàtiques i ascensors s´obrien al seu pas, fins i tot, baixant la Rambla la gent feia lloc perquè passessim els seus collons i nosaltres al darrere.

No era el que esperava, però la primera sensació no era dolenta tot, encara que el seu caminar era massa accelerat i impetuós, ell com un cavall i jo amb sabatetes de 7 cm, ell tira endavant peti qui peti, sense adonar-se, tant li fa que hi hagi nens, iaies o manolos (Blahnick) , sense ni tan sols mirar ni al costat ni enrere.

Mentre xerràvem del temps i de poc més, no em podia treure dues coses del cap, la primera, el mal que em feien els peus, la segona, els seus collons, què coi hi passava allà dins?

Gràcies al pas accelerat, vàrem fer cap al restaurant abans d´hora. Era un conegut japo de vora la Catedral on sempre hi ha bofetades per les taules, com és normal en aquesta circumstància, ens van fer esperar.

I va ser allà quan es va confirmar la teoria. Entre la goma del calçotet i el pes dels collons el pobre noi no aguantava cinc minuts de peu de bon humor, no suportava la cua, ni aguantava esperar, tant era així que  es va posar de mala llet, i histèric, va començar a escridassar i a faltar al japonès del guardaroba.

Com no m´agraden les bronques sense sentit, li vaig demanar -siusplau- que es comportés, perquè entre d´altres coses no hi havia raons i, a més, hi havia uns coneguts meus sopant a la barra.

Va demanar-me disculpes, també al japonès de l´entrada i va ser allà quan va començar la dança del solidari.

Incòmode i nerviós per la tensió, el moment i l´espera, va remenar el cap mirant arreu i ja fos per tal d´alliberar un ouet el dret o l´esquerre, comencà a remenar els malucs i a balancejar-se fent una simpàtica ballaruca, ni la Shakira ho hagués fet millor.

Taula, a la fi. Un cop amb els ous assentats i reposats a la cadira, s´havia relaxat, però el moment de glòria ens va durar poc, només començar a llegir la carta la va tornar a liar, aquesta vegada pollastre perquè la carta no era en català.

I sí, cert, no era en català encara que tanpoc en castellà ni en anglès, ni en francès ni en cap altra llengua que no fos el japonès. Que és la gràcia d´anar a un japo “de debò”. Diria.

Va ser aleshores quan es posà vermell com un pebrot i començà a escridassar la cambrera, fora de sí, es va cagar en Japó, en les tovalloletes calentes, en Nikon, en el Fuji, en Toyota, en la tonyina roja del mediterrani, va justificar Hiroshima, en la mare que els va parir i milers de coses més.

Total, vist el panorama no podia fer res millor que marxar. Qui vol complicar-se la vida amb un liapollastres?

Per sort, a la porta del costat hi ha la versió senzilla però no menys bona del mateix restaurant i vaig salvar la nit amb que unes bones ostres i bombolles. Millor impossible.

Fins la propera setmana

A CATALUNYA

Catalunya, ha arribat l´hora d´unir-nos

Estimats/des catalans/nes, indepes, pro-indepes, catalans confosos, catalans emprenyats, convergents, convergents conversos, union boys, union girls, union families, iniciativeros ecobiològics, solidaris, reagrupats i ciutadans. A tots i totes que formem Catalunya i ens en sentim part.

Els catalans, per molt que em queixi al bloc, som molts, valents i diversos això vist amb cultura, perspeciva i sensibilitat, no són més que ventatges perquè diferents punts de vista sobre la matixa cosa no fan més que crear riquesa.

Dic això perquè ara ha arribat un moment important, el moment en el qual decidirem qui som i què volem ser i no ho decidirà ningú més que nosaltres. Tots som responsables del nostre futur col.lectiu.

Tot just ara creuem un punt d´inflexió on Catalunya ha de posar a la pràctica la voluntat de "ser" que va demostrar a la manifestació de Juliol, aquesta setmana les declaracions del President Pujol han marcat un abans i un després.

És per això que crec que és hora de reforçar els punts d´unió entre tots nosaltres, hora de ser conscients que aquests, els punts comuns, són majors i més profunds que els punts de separació, és per això que no ens poden distreure les diferències, allà on la mediocritat s´agafarà per dividir-nos.

Recordem i no perdem de vista, que la unió fa la força i amb ella hem de teixir les bases d´un futur on tots i totes nosaltres veiem reflexades les nostres sensibilitats, on convergeixin totes les nostres diferències i poguem enriquir amb elles uns i altres, per poder dir sóc un català de Lleida, d´Extremadura, de Liverpool, de Sabadell, de Marrakech, de Girona, de Cambrils, de Cashemira...

De tot cor,

Arte

LA POLÍTICA I EL LLIT: PSC FEDERACIÓ SARRIÀ

Vaig conéixer el Pol al Caffè San Marco.

Cafè i barri no éren escollits a l´atzar només allà podia trobar amb certa seguretat a l´home del cap de setmana. Un ullerapasta amb pamflet socialista sota braç de nom monosil.làbic de finals dels 70´s. Aquest era l´objectiu. Pol, Marc, Jan, Nil, Blat, etc del Liceu Francès, Virtèlia o Sunion. Tots anaven bé.
Assaborint el meu primer croissant de mantega entrà l´home més atractiu i elegant de la contrada s´assentà al sofà a la taula del meu costat i fàcilment encetarem la conversa.

Era agost, feia calor i estava contenta. Vaig decidir que esmorzariem fruites i Chamapagne, s´hi va sumar sense oposar resistència. Fàcilment una cosa va dur l´altra, la fruita és juganera i les bombolles suaus i ordenades del Champagne encara ho són més. A mesura que avançava la conversa el noi a més m´agradava , era espavilat, simpàtic, llest, culte, nét d´una reliquia tèxtil, fill de metge i d´una professora de piano francesa. La combinació perfecta de cert exotisme i País
La conversa de cafè a estones derivava en temes polítics, érem contraris en moltes coses, em vaig carregar moltes teories socialistes però ell mai va rebatre cap dels meus arguments.

El Pol semblava estar d´acord en tot o si més no, intuia que era dels que no volia passar pel tràngol d´oposar-se. Dels que no els agrada discutir i abaixen el cap abans que el conflicte arribi. Clarament veia que el noi preferia rebre que donar. De totes maneres, encara que la manca de caràcter no em fes el pes, vaig tirar endavant. Va convidar a l´esmorzar i tot xerrant vem acabar al meu cotxe fent via cap a la casa pairal de la familia a Palau-Sator.

I va ser allà, al cotxe, on em va confessar que tenia cremor d´estómac i que es trobava fatal perquè no tolerava cap tipus de beguda alcohòlica ni de fruita, en especial, les llavors del kiwi.

Decididament, aquell noi no era capaç de dir què volia ni què pensava, ni tan sols sabia dir què li convenia.

- Pol, perquè t´ho has menjat si no et senta be?
- Per educació. Contestà.
- Però si t´hi va la salut!
- Arte, sóc educat i m´han ensenyat a ser educat
- Educat? Més aviat tonto diria jo...

Vem arribar a la Masia, piano de cua al dormitori principal, un lloc elegant i bell on vem fer l´amor com bojos. Com sabia que era un calçasses, li vaig demanar un desig, algo que sabia que no diria que no, perquè no en sabia. Li vaig exigir que em fes l´amor mentre tocava els tres moviments de la 16 de Mozart sense cap error, i soprenentment ho va fer. Perfecte. Sens dubte, aquell era l´home de l´estiu. Un sacrificat.

Per sopar vem anar a Peretallada, i per educació, va prendre vi i un kiwi que li vaig demanar de postre. S´ho va menjar, li va sentar malament i va pagar.

La setmana següent, ens vem instal.lar a la Masia per passar tot l´estiu però com no es queixava mai i m´ho posava tot molt fàcil, al cap d´una setmana ja n´estava tipa de tant servilisme i vaig convidar a unes amigues madrilenyes a instal.lar-s´hi durant la resta de l´estiu. Ni tan sols li vaig demanar permís, li va semblar bé i sempre convidava, pagava totes les despeses n´estaven encantades.

Allò era una olla de grills tanta dona semidespullada amunt i avall. Les meves amigues ràpidament van adonar-se que el Pol ja no m´agradava i em van demanar si li podien tirar la canya. Jo vaig donar via verda.

A ell li costava acceptar les seves propostes, però li vaig dir que s´havia de liar amb la més lletja per pujar-li l´autoestima, soprenentment, ho va fer. No li agradava, no volia i ho va fer, segons ell, per educació i per no haver d´enfadar-se.

La seva poca dignitat no tenia límits, però, fins on podia arribar?

Va passar una setmana més, les meves amigues n´estaven fartes del calçasses que tot ho pagava, com no s´oposava mai, van convidar a uns amics de Sevilla. Ell, com sempre, enlloc d´oposar-se, posava bona cara. Era educat, i a més pagava. Van venir i s´hi vans instal.lar.

Els amics de les meves amigues eren amants del sado. Li vaig dir que segur que li aniria bé provar-ho. No li agradava, però ho va fer, i a més pagava.

Com al Masia s´hi estava d´allò més bé i era gratis, els sevillanos, van convidar a uns extremenys a passar uns dies.

Els extremenys eren gays, i tot d´una em va dir que a la piscina els va veure les polles i els collons més grans d´Iberia, a més, li tiraven la canya, li vaig dir que ho provés, que li aniria bé, i ho va fer, perquè era educat i no sabia dir no.

Al final de l´estiu, aquell Mas ja no era lloc per mi i vaig marxar.

Allò era una casa de vici i de degradació. Després de gairebé quatre setmanes allà no hi quedava ni resta de la cultura ni de la civilització que des del 1736 hi havia hagut.

Un bàrbars havien destrossat aquell bonic Mas gràcies al beneplàcit i la omisió activa del propietari.

Al cap d´uns mesos una amiga em va dir que el va trobar al Pol tocant el piano d´un bar d´ambient mentre un pelut ibèric se´l follava. Tots dos éren part del repertori teatral de la nit, i és que sembla , que els pares van arribar al Mas, van trobar tot allò, el van plantar al carrer sense un duro.

Com a mínim algú a aquella família sí sabia plantar-se i dir no, en canvi el Pol, el pobre Pol,  el nostre Pol no en sabia perquè de tan fàcil que ho havia tingut tot, no valorava res, no tenia dignitat, no s´estimava i no l´estimaven. Perquè com goses que t´estimin si no t´estimes i no et fas respectar?

Fins la propera setmana

LA POLÍTICA I EL LLIT: PSC BAIX LLOBREGAT

Quedo per sopar amb un del PSC del Baix. Físicament és acceptable, un pél tovet pel meu gust, patilles massa llargues i no diferencia bé la “s” sorda de la “s” sonora però això també li passa a la De Gispert, al Monti, al Trias i el món no s´enfonsa. I com a aquestes alçades he après a intentar no prejutjar i a minimitzar petits detalls, doncs, endavant.

El sopar amb la Joieta comença tard perquè fa tard.

És estiu, l´he citat a una terrasseta informal d´Enric Granados. Quinze minuts després de l´hora establerta arriba traquil.lament xerrant pel mòbil. No es disculpa i no puc ni aixecar-me de la cadira perquè es tira sobre meu i em fa dos petons amb tanta força que gairebé em luxa les cervicals.

Sento el seu pòmul i com els primers pelets de la seva barba impacten contra la meva galta.
Gràcies a l´aproximació salvatge percebo que s´ha afeitat i dutxat al matí, és estiu, podeu imaginar.

Tot això ho fa mentre xerra pel mòbil. És la Joieta multitasking.

Seu, penja al cap de 5 minuts i deixa el mòbil a la taula no sigui que el tornin a trucar.

Per com va vestit diria que per a la nostra Joieta, avui és la seva gran nit, va de traje blau marí i corbata a conjunt i a l´estirar les cames s´intueixen mitjons blancs. Prefereixo no mirar. De cop, la joieta té un fogot, es treu la jaqueta i deixa al descobert una camisa de màniga curta.

M´esvero, faig un cop d´ull carrer amunt, giro el cap per mirar carrer avall. Ni rastre, on el deu haver deixat?

I és que aparcar un autocar a Barcelona i de nit no és pas fàcil. Per sort aquest pensament em fa arrencar la conversa:

• On has apartcat?
• Ah no, jo transport públic, sóc socialista, ja ho saps. He vingut amb ferrocarrils.
• Ostres em sap greu, si ho arribo a saber quedem més a la vora dels Ferrocates d´Espanya
• Ja! Allò Ferrocates? I una merda. Jo agafo els bons i baixo a Provença, com els Senyors.
• Però on vius? Que no ets del Baix-Llo?
• Sí vaig néixer i viure allà, la meva família i amics viuen allà. Però des que sóc polític ni de conya. Ara visc al Putxet. Que allò està ple de quinquis i no ho trepitjo ni boig, passo que m´atraquin, a més és lletgissim.
• Ah, i què és per tu un quinqui?
• Vinga Arte, no et facis la tonta, que ho saps prou bé. A més, posa´t en situació, tu a quina escola voldries que anéssin els teus fills?
• Et refereixes a si pública o privada?
• No, no, Arte, a privada, que la pública és una merda.
• No ho sé, no ho he pensat. De fet, encara no ho havia pensat mai.
• Doncs, jo sí, totes les escoles que m´agraden estàn a la zona alta, així que si m´agafa a la vora de casa m´estalvio l´autocar.
• Ah, Caram. Però tu no dèies que eres socialista? Perquè no una escola pública? Que les desconec però diria que hi ha de tot i tu hauríes de donar exemple.
• Sí, sí, Arte, exemple donaré però no amb els meus fills. Drogadictes a casa meva, ni un.
• Caram. Em deixes de pedra, i què hi ha de la política de proximitat?
• Arte, per favor, que acabes de caure de la figuera o què? només cal deixar-se caure de tant pels barris xungos i fer veure que escoltes queixes
• Ah, Caram.
• Per cert, Arte, podries haver triat un restaurant més car, eh, no et sàpiga greu, ja saps que estàs convidada.
• És igual, aquest m´està bé, a més, car no és igual a bò. Va, explica´m com vas començar a la política?
• De casualitat. L´esfera pública sempre m´havia agradat, púbilca vull dir ser funcionari. Volia ser funcionari per no haver de patir per si em fan fora o no, de fet jo anava per Guardia Civil, però un estiu vaig començar a treballar a una fàbrica i vaig veure el txollo que era ser delegat sindical, m´hi vaig posar seriosament i d´allà cap amunt. Ja saps Arte, allò que diuen “En el mundo de los ciegos el tuerto es el Rey”.
• Caram, no hagués dit mai que això pogués anar així.
• Sí Arte, la vida, ja veus.

Sona el telèfon, l´agafa altre cop, penja ràpid, ve la cambrera amb la carta i directament li pregunta:

• Perdona, te puedo pagar con Tiquet Restaurant?
  I adreçat a mi:
• És que un amic m´ha donat els sus tiquets del XXXX (institució catalana pagada per tots) i els he de gastar.
• Però, què no convidaves tu?
• Com?
• Sí, què no convidaves tu?
• Home, Arte, s´ha d´aprofitar, que si no es perden i és llençar diners.
• Ja, però ho estem pagant 7 milions de persones més, tu i jo alhora
• Nena, no cal que et posis així.
• És un detall que com a ciutadana no m´agrada. Deixa-ho, pago jo. Encara que no tinc ni gana.
• Mira, nena, saps, què?
  Ets una classista, una estirada, una pija i una racista, que no em tracta bé perquè sóc del Baix i no m´ho perdonarà mai. No has parat de mirar-me amb aires de superioritat des que he arribat i no has parat de menyspreuar-me, i saps què?
• Que te den, guapita, que te den, que yo me las piro.
• Au revoir Joieta.                                                   

Em torna la gana, sopo, prenc un vi i marxo. Caram, Caram.

Tot són experiències

Fins la propera setamana

LA POLÍTICA I EL LLIT - INICIATIVA+VERDS

A l´inici del bloc comentava l´estreta relació que hi ha entre la política i el llit. Ara, setmana a setmana analitzarem com es comporten al llit les diferents tendències polítiques de Catalunya.

Textos subjectes als vostres comentaris, com sempre.  ;)

INICIATIVA-VERDS

Liar-se amb un iniciativeru no és difícil. Optis per la via que optis acabes al seu llit. Satisfeta o no, hi acabes.

La via més ràpida per lligar-se a un iniciativeru, és la de semblar pobre, rebutjada, desamparada i  socialment maltractada. Si a més saps fer anar el diàvol o fer malabars a un semàfor, sumes punts. Perquè és aleshores quan ell desenvolupa els seus mecanismes de protecció social, et dóna suport i s´entrega al 100%. 

A mi aquesta via no em va i se´m veu de lluny i opto pel tu a tu, que també funciona.

Al seu favor he de dir que no tenen por de xerrar amb una dona que pensa.  Però, al tantu, si ets una filla del mercat, has d´evitar dir què penses, perquè són fidels als seus principis i amb una neocon que no recicla no s´ho farien mai.

Sopes, convides, i després de sopar té lloc una presa decisió paritària i quasi assambleària on deixes clar que vols anar a casa seva per lliure convicció,  sense convencionalismes socials que afectin i desvirtuin la presa de la decisió.

Quan en realitat, la raó per la qual vols anar a casa seva, és perquè, tu,  filla del mercat intueixes que només d´entrar a casa teva, una casa del mercat on hi ha calefacció de gas-oil, voldrà marxar cames ajudeu-me.

Un cop a ca seva, l´inici de l´aparellament és complicat. La paritat i l´empatia juguen a la contra i el fan indecís i respectuós en excés. No comença mai, i et fots nerviosa, tant, que li fots una bufa i se t´escapa un:

- Va collons

El noi, la teva Floreta Biosostenible, és sensible i la bufa no ajuda, se sent ferit i tu et sents egoísta, mala persona i tòxica, però com a bona neocon curtida al mercat comercial, demanes perdó, poses una excusa tonta i recondueixes la situació amb èxit.

Gràcies a una decisió xerrada i consensuada, la cosa arrenca. El desvesteixes i et desvesteix, ell fa olor a salvia i herbes, en canvi, jo oloro a sabó industrial i a desodorant d´espray Dior. La seva roba és de cotó salvatge. La meva, és de marca.

La Floreta nota tot plegat, és sensible, no li agrada el que percep i el tema li baixa de cop. Diu que els olors industrials l´afecten i que les marques fan treballar a nens i que col.laboren a fer un món injust. Xerrem, li dic que m´han regalat la roba i l´aerosol per Reis.

Com m´agrada acabar el que començo, sóc respectuosa i opto per dutxar-me, a la dutxa hi trobo sabó d´herbes i aigua freda. No hi ha calentador, amb la pell tersa i fresca tornem a començar.

La Floreta Biosostenible Pseudocomunista té un excés d´empatia,  pensa massa en l´altre sense veure que la mà del mercat actúa per beneficiar a tots, llit inclòs. Demano ajuda a Adam Smith. Prego, però les pregàries no fan efecte. Ell desconeix que quan millor t´ho passes tu millor s´ho passa l´altre, que és un equulibri de dues forces, que és anar al teu rollo sense oblidar-te de l´altre. Tot són atencions, massa, tantes es despista, es posa nerviós i ho fa fatal tot pensant que ho fa bé.

Un cop més m´he desvestit per res.  

Al matí següent, obro els ulls i m´adono que a l´habitació hi ha algú mes que ens mira, és el Che. Jo, filla del mercat, penso que de fotre el cap d´allà el més ràpid que pugui.

De totes maneres, la Floreta Biosostenible que al llit no serveix, és maca i convida a esmorzar, accepto.

Esmorzo un pa i una mermelada excel.lents, tot fet a casa, i mentre esmorzo, m´adono que la floreta viu a un pis compartit d´on comencen a sortir més floretes biosostenibles peludes i  antisistemes semidespullats de camí al lavabo.

Acabo d´esmorzar, recliclo la brossa i marxo.

Tot són experiències

Fins la propera setmana