LA VERITAT

Per molt que diguin a missa dir la veritat no és pràctic, no duu enlloc i contràriament al que és pensa, no és ni tan sols un acte propi d´una bona persona.

Dir la veritat és cruel. És una de les pitjors coses que es poden fer i és algo que només practiquen els fills de puta, els envejosos i els curts de gambals.

La història comença innocentment com qui no vol la cosa, recordeu aquell nen o nena que a la classe es dedicava a dir que els Reis éren els pares?  Qui era aquell nen?

Aquell nen/a no era més que un envejós a qui a casa seva li havien desfet la il.lusió, i que, incapaç de suportar-ho, no podia aguantar la ràbia del seu mal i l´havia d´escampar arreu, com si de la pesta es tractés.

I allò tan suposadament innocent, és l´inici de molts despropòsits. Perquè la persona que amb set anys diu lo dels Reis és la mateixa que amb quinze anys que dedica a dir que el nen que t´agrada no va per tu perquè tens grans a la cara i uns pits petits, i que als vint, es dedica a desfer la sublimitat i l´exquisitesa del llenguatge no verbal verbalitzant-lo amb tot luxe de detalls.

I aquestes males persones o imbècils són les mateixes que als trenta, plens de bonisme i impostada bona fe, agafen al meu cosí el conviden a cafè, i com si res,  li diuen que creuen sincerament que el pare del seu primer fill és el seu millor amic, i es queden tan amples i descansats que marxen a casa a dormir com si res.

Si la veritat no millora alguna cosa, sincerament, no cal dir-la.