LA POLÍTICA I EL LLIT: PSC BAIX LLOBREGAT

Quedo per sopar amb un del PSC del Baix. Físicament és acceptable, un pél tovet pel meu gust, patilles massa llargues i no diferencia bé la “s” sorda de la “s” sonora però això també li passa a la De Gispert, al Monti, al Trias i el món no s´enfonsa. I com a aquestes alçades he après a intentar no prejutjar i a minimitzar petits detalls, doncs, endavant.

El sopar amb la Joieta comença tard perquè fa tard.

És estiu, l´he citat a una terrasseta informal d´Enric Granados. Quinze minuts després de l´hora establerta arriba traquil.lament xerrant pel mòbil. No es disculpa i no puc ni aixecar-me de la cadira perquè es tira sobre meu i em fa dos petons amb tanta força que gairebé em luxa les cervicals.

Sento el seu pòmul i com els primers pelets de la seva barba impacten contra la meva galta.
Gràcies a l´aproximació salvatge percebo que s´ha afeitat i dutxat al matí, és estiu, podeu imaginar.

Tot això ho fa mentre xerra pel mòbil. És la Joieta multitasking.

Seu, penja al cap de 5 minuts i deixa el mòbil a la taula no sigui que el tornin a trucar.

Per com va vestit diria que per a la nostra Joieta, avui és la seva gran nit, va de traje blau marí i corbata a conjunt i a l´estirar les cames s´intueixen mitjons blancs. Prefereixo no mirar. De cop, la joieta té un fogot, es treu la jaqueta i deixa al descobert una camisa de màniga curta.

M´esvero, faig un cop d´ull carrer amunt, giro el cap per mirar carrer avall. Ni rastre, on el deu haver deixat?

I és que aparcar un autocar a Barcelona i de nit no és pas fàcil. Per sort aquest pensament em fa arrencar la conversa:

• On has apartcat?
• Ah no, jo transport públic, sóc socialista, ja ho saps. He vingut amb ferrocarrils.
• Ostres em sap greu, si ho arribo a saber quedem més a la vora dels Ferrocates d´Espanya
• Ja! Allò Ferrocates? I una merda. Jo agafo els bons i baixo a Provença, com els Senyors.
• Però on vius? Que no ets del Baix-Llo?
• Sí vaig néixer i viure allà, la meva família i amics viuen allà. Però des que sóc polític ni de conya. Ara visc al Putxet. Que allò està ple de quinquis i no ho trepitjo ni boig, passo que m´atraquin, a més és lletgissim.
• Ah, i què és per tu un quinqui?
• Vinga Arte, no et facis la tonta, que ho saps prou bé. A més, posa´t en situació, tu a quina escola voldries que anéssin els teus fills?
• Et refereixes a si pública o privada?
• No, no, Arte, a privada, que la pública és una merda.
• No ho sé, no ho he pensat. De fet, encara no ho havia pensat mai.
• Doncs, jo sí, totes les escoles que m´agraden estàn a la zona alta, així que si m´agafa a la vora de casa m´estalvio l´autocar.
• Ah, Caram. Però tu no dèies que eres socialista? Perquè no una escola pública? Que les desconec però diria que hi ha de tot i tu hauríes de donar exemple.
• Sí, sí, Arte, exemple donaré però no amb els meus fills. Drogadictes a casa meva, ni un.
• Caram. Em deixes de pedra, i què hi ha de la política de proximitat?
• Arte, per favor, que acabes de caure de la figuera o què? només cal deixar-se caure de tant pels barris xungos i fer veure que escoltes queixes
• Ah, Caram.
• Per cert, Arte, podries haver triat un restaurant més car, eh, no et sàpiga greu, ja saps que estàs convidada.
• És igual, aquest m´està bé, a més, car no és igual a bò. Va, explica´m com vas començar a la política?
• De casualitat. L´esfera pública sempre m´havia agradat, púbilca vull dir ser funcionari. Volia ser funcionari per no haver de patir per si em fan fora o no, de fet jo anava per Guardia Civil, però un estiu vaig començar a treballar a una fàbrica i vaig veure el txollo que era ser delegat sindical, m´hi vaig posar seriosament i d´allà cap amunt. Ja saps Arte, allò que diuen “En el mundo de los ciegos el tuerto es el Rey”.
• Caram, no hagués dit mai que això pogués anar així.
• Sí Arte, la vida, ja veus.

Sona el telèfon, l´agafa altre cop, penja ràpid, ve la cambrera amb la carta i directament li pregunta:

• Perdona, te puedo pagar con Tiquet Restaurant?
  I adreçat a mi:
• És que un amic m´ha donat els sus tiquets del XXXX (institució catalana pagada per tots) i els he de gastar.
• Però, què no convidaves tu?
• Com?
• Sí, què no convidaves tu?
• Home, Arte, s´ha d´aprofitar, que si no es perden i és llençar diners.
• Ja, però ho estem pagant 7 milions de persones més, tu i jo alhora
• Nena, no cal que et posis així.
• És un detall que com a ciutadana no m´agrada. Deixa-ho, pago jo. Encara que no tinc ni gana.
• Mira, nena, saps, què?
  Ets una classista, una estirada, una pija i una racista, que no em tracta bé perquè sóc del Baix i no m´ho perdonarà mai. No has parat de mirar-me amb aires de superioritat des que he arribat i no has parat de menyspreuar-me, i saps què?
• Que te den, guapita, que te den, que yo me las piro.
• Au revoir Joieta.                                                   

Em torna la gana, sopo, prenc un vi i marxo. Caram, Caram.

Tot són experiències

Fins la propera setamana