LA POLÍTICA I EL LLIT: PSC FEDERACIÓ SARRIÀ

Vaig conéixer el Pol al Caffè San Marco.

Cafè i barri no éren escollits a l´atzar només allà podia trobar amb certa seguretat a l´home del cap de setmana. Un ullerapasta amb pamflet socialista sota braç de nom monosil.làbic de finals dels 70´s. Aquest era l´objectiu. Pol, Marc, Jan, Nil, Blat, etc del Liceu Francès, Virtèlia o Sunion. Tots anaven bé.
Assaborint el meu primer croissant de mantega entrà l´home més atractiu i elegant de la contrada s´assentà al sofà a la taula del meu costat i fàcilment encetarem la conversa.

Era agost, feia calor i estava contenta. Vaig decidir que esmorzariem fruites i Chamapagne, s´hi va sumar sense oposar resistència. Fàcilment una cosa va dur l´altra, la fruita és juganera i les bombolles suaus i ordenades del Champagne encara ho són més. A mesura que avançava la conversa el noi a més m´agradava , era espavilat, simpàtic, llest, culte, nét d´una reliquia tèxtil, fill de metge i d´una professora de piano francesa. La combinació perfecta de cert exotisme i País
La conversa de cafè a estones derivava en temes polítics, érem contraris en moltes coses, em vaig carregar moltes teories socialistes però ell mai va rebatre cap dels meus arguments.

El Pol semblava estar d´acord en tot o si més no, intuia que era dels que no volia passar pel tràngol d´oposar-se. Dels que no els agrada discutir i abaixen el cap abans que el conflicte arribi. Clarament veia que el noi preferia rebre que donar. De totes maneres, encara que la manca de caràcter no em fes el pes, vaig tirar endavant. Va convidar a l´esmorzar i tot xerrant vem acabar al meu cotxe fent via cap a la casa pairal de la familia a Palau-Sator.

I va ser allà, al cotxe, on em va confessar que tenia cremor d´estómac i que es trobava fatal perquè no tolerava cap tipus de beguda alcohòlica ni de fruita, en especial, les llavors del kiwi.

Decididament, aquell noi no era capaç de dir què volia ni què pensava, ni tan sols sabia dir què li convenia.

- Pol, perquè t´ho has menjat si no et senta be?
- Per educació. Contestà.
- Però si t´hi va la salut!
- Arte, sóc educat i m´han ensenyat a ser educat
- Educat? Més aviat tonto diria jo...

Vem arribar a la Masia, piano de cua al dormitori principal, un lloc elegant i bell on vem fer l´amor com bojos. Com sabia que era un calçasses, li vaig demanar un desig, algo que sabia que no diria que no, perquè no en sabia. Li vaig exigir que em fes l´amor mentre tocava els tres moviments de la 16 de Mozart sense cap error, i soprenentment ho va fer. Perfecte. Sens dubte, aquell era l´home de l´estiu. Un sacrificat.

Per sopar vem anar a Peretallada, i per educació, va prendre vi i un kiwi que li vaig demanar de postre. S´ho va menjar, li va sentar malament i va pagar.

La setmana següent, ens vem instal.lar a la Masia per passar tot l´estiu però com no es queixava mai i m´ho posava tot molt fàcil, al cap d´una setmana ja n´estava tipa de tant servilisme i vaig convidar a unes amigues madrilenyes a instal.lar-s´hi durant la resta de l´estiu. Ni tan sols li vaig demanar permís, li va semblar bé i sempre convidava, pagava totes les despeses n´estaven encantades.

Allò era una olla de grills tanta dona semidespullada amunt i avall. Les meves amigues ràpidament van adonar-se que el Pol ja no m´agradava i em van demanar si li podien tirar la canya. Jo vaig donar via verda.

A ell li costava acceptar les seves propostes, però li vaig dir que s´havia de liar amb la més lletja per pujar-li l´autoestima, soprenentment, ho va fer. No li agradava, no volia i ho va fer, segons ell, per educació i per no haver d´enfadar-se.

La seva poca dignitat no tenia límits, però, fins on podia arribar?

Va passar una setmana més, les meves amigues n´estaven fartes del calçasses que tot ho pagava, com no s´oposava mai, van convidar a uns amics de Sevilla. Ell, com sempre, enlloc d´oposar-se, posava bona cara. Era educat, i a més pagava. Van venir i s´hi vans instal.lar.

Els amics de les meves amigues eren amants del sado. Li vaig dir que segur que li aniria bé provar-ho. No li agradava, però ho va fer, i a més pagava.

Com al Masia s´hi estava d´allò més bé i era gratis, els sevillanos, van convidar a uns extremenys a passar uns dies.

Els extremenys eren gays, i tot d´una em va dir que a la piscina els va veure les polles i els collons més grans d´Iberia, a més, li tiraven la canya, li vaig dir que ho provés, que li aniria bé, i ho va fer, perquè era educat i no sabia dir no.

Al final de l´estiu, aquell Mas ja no era lloc per mi i vaig marxar.

Allò era una casa de vici i de degradació. Després de gairebé quatre setmanes allà no hi quedava ni resta de la cultura ni de la civilització que des del 1736 hi havia hagut.

Un bàrbars havien destrossat aquell bonic Mas gràcies al beneplàcit i la omisió activa del propietari.

Al cap d´uns mesos una amiga em va dir que el va trobar al Pol tocant el piano d´un bar d´ambient mentre un pelut ibèric se´l follava. Tots dos éren part del repertori teatral de la nit, i és que sembla , que els pares van arribar al Mas, van trobar tot allò, el van plantar al carrer sense un duro.

Com a mínim algú a aquella família sí sabia plantar-se i dir no, en canvi el Pol, el pobre Pol,  el nostre Pol no en sabia perquè de tan fàcil que ho havia tingut tot, no valorava res, no tenia dignitat, no s´estimava i no l´estimaven. Perquè com goses que t´estimin si no t´estimes i no et fas respectar?

Fins la propera setmana