Un indepe és un home convençut, recte, sensible, que s´estima i valora, tot en ell és il.lusió i energia quan hi ha un territori conquerir, un romàntic.
Hem de tenir en compte que l´indepe, entra dins del perfil d´home a qui li agraden els reptes, es mou per reptes, la seva vida és un repte, és per tant molt important saber que aquí funciona el: “com més difícil més m´agrada”.
Per tant, no hi ha més que crear dificultats i desencontres, perquè quantes més en trobi més s ´entregarà i un cop assolit el repte serà un home feliç. Ara, no se dir-vos que passarà el dia després d´haver aconseguit la fita.
L´indepe, com que encara no té País propi, per a ell cada cos, cada catalaneta -per mitjana que sigui- és objecte de colonització, de possessió, de captura, és un vot més.
Perquè l´amant indepe és un Jaume I llençat a la conquesta de Mallorca i València que guanya cada milímitre de terra amb passió, a cop d´espasa, enviant les seves tropes a la lluita, a vida o mort, vencent impediments, desfent fredors, repoblant d´empordanesos Ses Illes i enviant Franjistes a València, un heroi entregat que fa de l´Acte un moment inoblidable.
Això és un home, un home que de festejar en sap i d´empaitar també. Un home que lluita, valent, convençut de sí, conscient que un català ve al món a fer catalans a fer créixer el País i a servir el País.
És per això que vaig anar a sopar amb el Solidari amb la millor predispocisió del món, encara que va resultar que era un nouvingut a la independència, no un tradicional, i clar, el resultat no va ser el mateix.
Per començar el vaig poder reconéixer a uns 800 mts de lluny (tot i que sóc miop), fàcil de reconéixer, perquè és un tio que camina collons endavant cosa que em va fer pensar que, una de dos, o els collons representen un 25% del volum total del seu cos i per no caure fa contrapès i tira l´esquena enrere o porta dues talles més petites de calçotet i té allò envasat al buit i va apretat de cintura... no ho sé, fos el què fos, tenia una posse molt particular.
Haviem quedat al centre i vem baixar plegats cap al restaurant, de camí, va ser quan em vaig adonar que portes automàtiques i ascensors s´obrien al seu pas, fins i tot, baixant la Rambla la gent feia lloc perquè passessim els seus collons i nosaltres al darrere.
No era el que esperava, però la primera sensació no era dolenta tot, encara que el seu caminar era massa accelerat i impetuós, ell com un cavall i jo amb sabatetes de 7 cm, ell tira endavant peti qui peti, sense adonar-se, tant li fa que hi hagi nens, iaies o manolos (Blahnick) , sense ni tan sols mirar ni al costat ni enrere.
Mentre xerràvem del temps i de poc més, no em podia treure dues coses del cap, la primera, el mal que em feien els peus, la segona, els seus collons, què coi hi passava allà dins?
Gràcies al pas accelerat, vàrem fer cap al restaurant abans d´hora. Era un conegut japo de vora la Catedral on sempre hi ha bofetades per les taules, com és normal en aquesta circumstància, ens van fer esperar.
I va ser allà quan es va confirmar la teoria. Entre la goma del calçotet i el pes dels collons el pobre noi no aguantava cinc minuts de peu de bon humor, no suportava la cua, ni aguantava esperar, tant era així que es va posar de mala llet, i histèric, va començar a escridassar i a faltar al japonès del guardaroba.
Com no m´agraden les bronques sense sentit, li vaig demanar -siusplau- que es comportés, perquè entre d´altres coses no hi havia raons i, a més, hi havia uns coneguts meus sopant a la barra.
Va demanar-me disculpes, també al japonès de l´entrada i va ser allà quan va començar la dança del solidari.
Incòmode i nerviós per la tensió, el moment i l´espera, va remenar el cap mirant arreu i ja fos per tal d´alliberar un ouet el dret o l´esquerre, comencà a remenar els malucs i a balancejar-se fent una simpàtica ballaruca, ni la Shakira ho hagués fet millor.
Taula, a la fi. Un cop amb els ous assentats i reposats a la cadira, s´havia relaxat, però el moment de glòria ens va durar poc, només començar a llegir la carta la va tornar a liar, aquesta vegada pollastre perquè la carta no era en català.
I sí, cert, no era en català encara que tanpoc en castellà ni en anglès, ni en francès ni en cap altra llengua que no fos el japonès. Que és la gràcia d´anar a un japo “de debò”. Diria.
Va ser aleshores quan es posà vermell com un pebrot i començà a escridassar la cambrera, fora de sí, es va cagar en Japó, en les tovalloletes calentes, en Nikon, en el Fuji, en Toyota, en la tonyina roja del mediterrani, va justificar Hiroshima, en la mare que els va parir i milers de coses més.
Total, vist el panorama no podia fer res millor que marxar. Qui vol complicar-se la vida amb un liapollastres?
Per sort, a la porta del costat hi ha la versió senzilla però no menys bona del mateix restaurant i vaig salvar la nit amb que unes bones ostres i bombolles. Millor impossible.
Fins la propera setmana
Ostres, em dones un mirall, i em penso que és una finestra, i qui és que aquest? l'home que voldria, potser la meva dona?. Des de la meva modèstia he de dir que tant de bo el primer i ni de conya el segon. Portar-me a un lloc on es menja peix i a més cru. M'agrada la carn (En barra no,eh?, no pensem malament).
ReplyDeleteLa meva experiència més solidària va ser menjant cus-cus a Tinduf, a Algèria. Ara m'agrada més mirar-ho per la tele. Son coses que es fan quan un és solter, i encara em va servir per fer un amic que és de Berga (Berga amb b com diuen els castellans).
Gràcies per part meva, com a indepe, no puc dir que en representació de tots, ja que vista l'explicació, ni soc representatiu ni dono la talla.
Espero amb ànsia el teu proper relat, d'aquest mon que és com un gran jardí, ple de floretes per obrir.
:))
ReplyDeleteLa propera Convers i Unió...