AL METRO

Fa gairebé dues setmanes que tinc la meva cotxe al taller, cosa que m'ha obligat a fer molts deplaçaments en metro i a, sense voler-ho, arribar a una sèrie d'inevitables conclusions:

Si un lloc és correcte i bò per lligar aquest és el metro. Un lloc on cadascú és qui és, sense amagatalls ni sorpreses.

El raonament és el següent: més o menys podriem dir que lligar al metro és exactament igual a lligar al Camí de Santiago, essència pura.

No hi ha al món un lloc pitjor, per brut, poc glamourós, mal il.luminat i depriment que el metro. Si et coneixes allà la cosa no pot fer més que anar a millor, partint de la base que a simple vista i per un euru quaranta-cinc cèntims coneixes d'inici gran part dels defectes de l'altre.

I això a l'època de constrenyiment de la despesa és importantísdim, representa un important estalvi de temps, diners i d'energia considerable.

Perquè no se a vosaltres, però a mi normalment em costa una mitjana de 7 sopars a llocs correctes i uns 2 mesos per anar treient les capes i capes de disfressa que envolcallen molts homes, fins que, cert dia trobo algo similar al que en seria l'essència. Caríssim!!!!

Encara que, tot s'ha de dir, amb el temps progresso adequadament i milloro poc a poc.

Com dèiem, en primer lloc, un ambient tan sòrdid, brut i poc imaginatiu com el metro fa que vegis la persona que tens al costat, com el que és i com el que acabarà sent tard o d'hora:

Una persona lletja amb defectes a qui no podràs canviar perquè la seva naturalesa el fa ser com és, per tant xerri del què xerri, llegeixi el què llegeixi i escolti el què escolti, no canviarà. És així, tal com és i la resta seria fingr.

Així que si tens la sort de conéixer algú allà tingues clar que la realitat és aquella, perquè molt poques vegades les persones canvien, si t'agrada bé, si no, deixa-ho córrer.

En segon lloc, allà al metro, tenim la gran sort de no comptar amb la possibilitat de confondre sentits i sentiments amb qualsevol exquisitesa. Perquè cert és que si sopes un vi excel.lent acompanyat d'un foie fresc al graten d'aquells que se't desfà a la boca i al final en queda només la part torradeta amb la micona de sal és fàcil confondre's i creure que tota aquella meravella que pal.ladeges és meravella per la companyia, quan en realitat no, no ho és, un bon foie és meravella per se.

En tercer lloc, no per això menys important, tampoc hi ha la possibilitat d'autoenganyar-te ni d'imaginant-te com t'acaricia sota el sol de Malé o senzillament com de bé t'ho passaràs sopant amb ell a La Pergola, afortunadament de tot això res de res. Imaginació zero. Perquè entre d'altres coses, el reggeaton que eix dels auriculars de la noieta del costat et fa tenir els peus a terra, el cap fred, el cor calent i la mà a la bossa.

Si a tot aquest ambient hi sumem la humitat de la pluja de la setmana, la malaltissa il.luminació dels florescents sota els quals les marques de cansament i de la mala vida en són evidemts i on es veuen tant els grans com el maquillatge que es fa servir per tapar-los combinat amb la cruesa de buscar lloc per seure quan no hi ha i la limitació de l'espai vital converteixen el metro en un dels pocs hàbitats de la ciutat on fàcilment un pot veure clarament qui és qui i de quina casa surt.

No hi ha disfresses, laboratori de la veritat, visca el transport públic. Encara que, a mi, com m'agrada somiar, espero tenir el cotxe aviat.

Fins la propera,

Per cert, aprofito donar les gràcies al meu mecànic de Toríno, que està fent l'impossible per deixar la macchina perfecta i ja que hi som, demanar-li disculpes per la marranada de maleter que ha trobat.

:))