104 DIES, 103 NITS

Han passat 103 nits des que l'Artur Mas és President i encara no m'he corregut, tanta mandíbula de mascle alfa per no res. Malaguanyada.

Amb això no vull dir que amb el canvi de Govern esperés de cop i volta una nova vida, perquè sé que és impossible deixar de fer la puta i la Ramoneta d'un dia per l'altre quan portes 30 anys fent-la, però sincerament esperava més o, si més no, esperava tenir les sensacions i percepcions dels canvis de debò.

Feu-vos la idea que porto tots els anys de Govern del Monti somiant una gran festa. La gran festa, l'orgia pública, el gran coit col.lectiu on celebar la fi de la mediocritat per fer de casa nostra un País on totom doni el millor de sí pel bé col.lectiu amb innata generositat i amb la finalitat clara i expressa d'aconseguir la prosperitat i el benestar de tots qui formen i formaràn Catalunya.

Tot pensant que casa nostra algún dia canviaria m'adormia la mar de feliç, però ara, ara que el canvi ha arribat, la realitat és pitjor que abans. No puc ni tan sols somiar i tampoc puc excusar perquè la realitat és la que és i els fets parlen per sí mateixos, ara, només puc dir tot allò que eperava i que encara tinc l'eperança de trobar, que de fe en tinc molta.

Vull un President líder motivador amb valors, referents i valentía per defensar-los, envoltat d'un bon equip de tècnics/ques i gestors/res competents, hàbils, llestos i capaços de generar confiança per fer de Catalunya una terra que mira al futur amb esperança i orgull.

No demano res que cap empresa privada no li demani al seu/la seva Director/a General.

Alguns diuen que al President li falta èpica, d'altres relat, potser sí, però jo de moment no li demano grans històries perquè amb un full d'excel en tinc prou.

Com a ciutadana necessito saber l'import total del deute català comptant-ho tot, incloses les empreses participades, vull conéixer la nostra capacitat de generar ingressos, les nostres despeses, les obligacions de pagament a curt i llarg termini i d'aquestes, quines són pròpies i quines tenen orígen en l'espoli.

I això ho vull clar, català i sense pors ni vergonyes. Ja és hora que ens deixem de tics de poble vençut i assumim que quan un defensa lo seu de vegades l'altra gent s'enfada, però no per això som males persones, perquè estimar la terra és lluitar-la cèntim a cèntim ( i amb això em refereixo a les males cares de la resta de l'Estat instrumentades en el full de ruta de Madrid, aquell que Unió, de la mà de'n Duran, defensa i protegeix).

De les retallades, que seràn dures perquè provocaràn morts als hospitals i ens empenyaràn al copagament, en demano saber-ne les xifres (què estalviem amb cadascuna) i a què es deuen, i si es fan perquè es tracta de mala gestió dels serveis, ineficiència, o si són fruit directament de manca de diners degut a l'espoli. I si a la resta de l'Estat espanol les pateixen també o no.

I amb totes aquestes dades, estic segura que els catalans ens farem grans, responsables i serem conscients de què val cada cosa, i així, d'aquesta manera tan fàcil, podrem lliurement decidir lluitar plegats pel futur, la prosperitat i la creació de l'Estat Català.


Fins la propera setmana.