NOUS HORITZONS

Estiu. La primavera ens ha deixat i aquí segueixo veient com els dies passen sense pena ni glòria.

La setmana passada penjava un bell poema d´en Hermann Hesse sobre els canvis i els estats de la vida, doncs bé, una flor no fa estiu ni dues primavera. Aixi que som on érem, i és que la vida de contradiccions n´és plena. 

Sobre el què o el per què aquí res canvia i sobre el per què els nostres homes són així de sosos, encara no tinc resposta. Però diria que  aquesta ciutat és un fidel retrat dels catalans i de Catalunya (recipient que conté catalans) on hi ha emprenyamenta mal enfocada, poca autocrítica, victimisme fàcil i poc compromís amb la feina i amb el País, i això es nota en tot, també en el lligar.

Un cop dit això, ara no puc fer de catalaneta ancorada en la mediocritat, així que ha arribat el temps d´acceptar el fracàs i la crítica, perquè  si les coses no funcionen cal assumir l´error i lluitar per canviar-les:

Sí, m´he equivocat.

Les raons de l´error són vàries, però diria que potser gran part de la cagada radica en el públic objectiu. 

De tota la vida i de manera natural (en contraposició a uns pares hippies) m´havia definit com a proMarket, proWest i proAmerican, en definitiva: Radical Chic. 

I clar, això en aquests temps d´indignació ni està de moda, ni ven, només resta públic i no queda gens cool. 

Total que, com vols vendre´t si d´entrada et tanques a una gran part del mercat?  error de principiant.

Bé, així doncs, canvi d´estratègia a la vista: amb l´estiu obertura de mires. 

- En Tanu em va trucar per anar a fer un cafè, em volia presentar un noi, un sindicalista.  Contra tot pronòstic vaig acceptar la trobada, i també contrat tot pronòstic a primera vista hi va haver feeling, un feeling propi de Neanderthals, però feeling, en definitiva.

Morenasso, pelut, barba llarga sense retallar i olor a home. A mi m´agraden nets, polits i amb calçotets del Furest (quina textura, quina suavitat, com ventilen i com llisquen, mereixen un post!), però com el meu cos de dona és mes propi de l´Edat de Pedra que de l´Era Digital, resulta que està més ben programat per a respondre a estímuls d´un pelut que per a lligar pel Facebook, i clar, això combinat amb  recent enstrenada la meva nova filosofia va dur-me a prendre algo amb ell.

Com això aquí no passa cada dia, vaig preparar-me a consiència: banyera, peeling, vestit de seda verd i un Malizia molt minimalista amb un llacet negre al culet. Només per això i les pessigolletes que el llacet em feien al caminar el sindicalista pagava la pena.

Ens vem veure a un Bar cooperativero a la vora de la Rambla del Raval, d´aquells on la llei antitabac no juga a favor. M´hi vaig estar una hora. Vaig mig menjar un falafel recalentat. Vaig acceptar ser tractada com a "companya" i vaig escoltar amb atenció crítiques de tot tipus, fins i tot m´hi vaig sumar a algunes. Però tot instint té un límit i no vaig poder suportar que em digués que no m´havia oferit cap compliment ni paraula bonica perquè segons ell els compliments ofenen les dones i a nosaltres, les dones, només 

se´ns pot dir que diem coses intel.ligents (de tant en tant, suposo). I jo això no ho entenc, em sembla molt rebuscat i molt poc natural. 

Així que vist que allò no duia enlloc, que tenia ganes d´olorar normal i de veure coses i cares agradables vaig marxar per buscar un refugi improvisat a la barra del Dos Palillos.

I allà, com qui no vol la cosa, hi havia un rosset amb pinta de guiri de pell suau i poc pél, que no va dubtar ni un minut a seure al meu costat i dir coses simpàtiques, agradables i boniques. 

I no sé si va ser el vi, el menjar, la generositat (que brolla de dins quan dues persones volen que l´altre s´ho passi bé) o fins i tot per als negatius l´absència d´espectatives, però va ser una gran nit i crec que no és tan difícil:  catalans, nosaltres també podem!

Fins la propera setmana.